8/1/13

S'han acabat les ximpleries

Anarquistes Sense Ximpleries, companys en la lluita contra la tirania de l'ordre, i per la superació d'una existència buida, cap a una vida de renaixement continu. Amb voluntat d'ajudar-vos en la vostra recerca, em permetré comentar-vos uns consells, l'acceptació dels quals dependrà del vostre savi i rigorós criteri.

Vosaltres, que oloreu ja l'aroma de la llum, que assaboriu l'experiència de viure, heu de deixar enrere la fanfarroneria i les plomes de pollastre escarotat. Ha arribat el moment de desfer-nos del llast del macarró. No heu de justificar-vos davant ningú. Quan vos retraguen algun acte, no empreu ni un segon en paraules d'autocreixement per al públic. S'han acabat els "ho faig perquè em dóna la gana". Mai no et justifiques cridant als quatre vents el que vols i el que eres, això és autobombo: no el necessites. Tu ja saps el que vols i el que eres, així que limitat a fer el que vols i a ser el que eres. Sense excuses, sense pauses, sense reserves, sense esperes ni explicacions.

S'ha acabat també el temps de l'etern enuig. Enrere han quedat les contínues males cares, que no intentaven altra cosa que mostrar al públic quant en desacord estaves amb el món. Saps el que vols i qui eres, segueix el teu camí, i gaudeix-lo. Alegra l'ànima, doncs cada moment ha de formar part de la teua obra: la teua vida.

S'ha acabat el temps d'intentar canviar al ramat. Això ara manca de sentit. El món que crearàs amb les teues mans i la teu trellat serà com un vestit a mida. Mira de conservar-lo. Tu t'encarregaràs d'allunyar tot allò que et desagrade, però deixa que el ramat es rebolque quantes vegades vulga en allò que et desagrada. Limitat a que la teua existència siga del teu grat, i si cal, empra les armes i recursos necessaris per a que el ramat no et canvie, però sàpigues gestionar els esforços. Tot combat desgasta. Un bon guerrer no està sempre amb la guàrdia preparada, sinó que és àgil a l'hora de preparar-se.

L'avorriment és per als dèbils. Nosaltres sabem divertir-nos! En qualsevol moment i de qualsevol lloc es poden extraure riallades, interessos i curiositats: viu-les. Fins i tot el ramat és sovint graciós, i fins i tot d'ell s'aprén.

Canvia de rumb tantes vegades com el teu cor et dicte. S'han acabat ideologies mil·lenàries, filosofies estàtiques i pensaments universals. La teua voluntat és l'única veritat que trobarà el teu esperit. Oblida't d'arguments, doncs aquests sols responen a l'interés en que el ramat assimile la teua voluntat.

Companys, potencials Anarquistes Sense Ximpleries, somrieu sempre, perquè la vostra vida és la vostra obra. Fins i tot les èpoques dures formen part de l'aprenentatge, així que sapigueu valorar-les adequadament.

Endavant l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardok!

L'amor a la vida

Salutacions, germans Anarquistes Sense Ximpleries! Vinc a parlar-vos d'aquells que donen la seua vida en sacrifici. D'aquells que s'entreguen a una causa "major", a un benefici "superior", a un benestar promés.
Vos parle del sacrifici com a preu, com a càstig, com a condemna, com a peatge. Vos parle dels que no veuen altre camí cap a la satisfacció més que aquell que travessa camps de punxes i deserts. Això sí, punxes de colors i deserts farcits de lluminària i entreteniment. Però heu de saber una cosa: eixos camins són laberints on la satisfacció és un miratge. Heu de saber que la satisfacció no es pot comprar. No existeix sacrifici matemàtic o material possible que siga satisfactori.

Mireu-los, amics meus! Mireu la desesperació en les seues demacrades cares desgastades per una vida impersonal. Diuen alguns savis i també alguns envejosos resignats, que els rics són desgraciats perquè sols tenen diners. Jo dic que els pobres encara ho són més, són la derrota personificada. Els pobres són miserables no perquè no tinguen els diners, que és allò que volen, sinó perquè són esclaus de la voluntat de tindre'ls.

Persones despersonificades darrere de la carlota del sacrifici a canvi de la possibilitat de ser, un dia, governant o dominador. Guanyador per un dia, eixe és l'esperit del miserable. El pujó de veure's per un instant envoltat de tots els objectes de desig. Un pujó perpètuament inassolible. Éssers que formen una massa immersa en una insatisfacció eterna. Són un bony en el món, mobiliari urbà, res més.
Són éssers idèntics perfectament previsibles, màquines fabricades en sèrie que sacrifiquen la vida per treball, a canvi de diners, per a aconseguir les mil i una granades de mà sense anella. Allò que les fa especials, diuen, és la diversitat de granades que són capaces d'acumular.
Donar la vida per la mort és sacrificar-se pel sacrifici, perquè mai hi ha fi.

Germans, tot allò que té preu, manca de valor. Doncs és suficient amb acumular la quantia del preu per aconseguir-ho. Allò que té valor és allò que implica esforç interior, determinació i coratge. Allò que té valor és allò que només tu eres capaç de crear i d'entregar si vols.

Què pot haver més alt que la vida? Sacrificar-la és sempre un mal negoci. Potser l'amor, l'autèntic amor, estiga per damunt de la vida. Però sent així, no seria l'amor a la vida la més alta i noble causa?
Vos convide, amics meus, a servir a la vida, i a exterminar els verins que demanden el vostre sacrifici, i a no destruir-vos mentre no siga per a renàixer com a éssers nous i més forts.

Visca l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardok!

5/1/13

Fa pudor a dèbil

Hola companys Anarquistes Sense Ximpleries, vinc a parlar-vos dels dèbils. Dels símptomes que sovint mostren, i a través dels quals els podreu identificar.

-Existeixen persones que intenten evitar tota confrontació, perquè busquen l'adaptació a un ordre protocol·lari. Fàcilment se senten ofeses o molestes, estan unides a un victimisme fastigós, o sovint experimenten ansietat per circumstàncies incontrolades.
-Existeixen persones que no dubten en llançar els seus pensaments, sense cap tipus de por a com pot acabar la discussió, sense cap inconvenient en les vies i maneres en que puga desembocar un debat o conflicte.

-Existeixen persones dèbils, i quant més dèbils, més ànsies de control mostren. Més exigents d'ordre es tornen.
-Existeixen persones fortes, amants del descontrol i del caos.

Existeixen esclaus de si mateixos, i existeixen alliberats per si mateixos. Els primers, en el fons, temen els segons: són impredictibles. I els segons menyspreen els primers: són patètics.
La por, i la desesperació pel control i l'ordre, emanen la pitjor de les olors possibles.

Els Anarquistes Sense Ximpleries estem en la nostra salsa quan no s'espera cap guió, quan la situació pot acabar d'infinites formes, quan no se'ns intenta ajustar a cap pla sociocultural, quan la normalitat és destruïda. Somriem quan tot és possible, quan tot és imprevisible. La imprevisibilitat és la nostra aliada. L'estimem, perquè comprendre i viure la llibertat autèntica ens excita, i ens enamora.

El caos és llibertat, i aquesta és la millor amant, amb l'aroma de les millors flors, amb la intensitat de la suor coital. El control i l'ordre, al contrari, són infecció i malaltia: debilitat patològica.

Visca per sempre l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardok!