5/1/13

Fa pudor a dèbil

Hola companys Anarquistes Sense Ximpleries, vinc a parlar-vos dels dèbils. Dels símptomes que sovint mostren, i a través dels quals els podreu identificar.

-Existeixen persones que intenten evitar tota confrontació, perquè busquen l'adaptació a un ordre protocol·lari. Fàcilment se senten ofeses o molestes, estan unides a un victimisme fastigós, o sovint experimenten ansietat per circumstàncies incontrolades.
-Existeixen persones que no dubten en llançar els seus pensaments, sense cap tipus de por a com pot acabar la discussió, sense cap inconvenient en les vies i maneres en que puga desembocar un debat o conflicte.

-Existeixen persones dèbils, i quant més dèbils, més ànsies de control mostren. Més exigents d'ordre es tornen.
-Existeixen persones fortes, amants del descontrol i del caos.

Existeixen esclaus de si mateixos, i existeixen alliberats per si mateixos. Els primers, en el fons, temen els segons: són impredictibles. I els segons menyspreen els primers: són patètics.
La por, i la desesperació pel control i l'ordre, emanen la pitjor de les olors possibles.

Els Anarquistes Sense Ximpleries estem en la nostra salsa quan no s'espera cap guió, quan la situació pot acabar d'infinites formes, quan no se'ns intenta ajustar a cap pla sociocultural, quan la normalitat és destruïda. Somriem quan tot és possible, quan tot és imprevisible. La imprevisibilitat és la nostra aliada. L'estimem, perquè comprendre i viure la llibertat autèntica ens excita, i ens enamora.

El caos és llibertat, i aquesta és la millor amant, amb l'aroma de les millors flors, amb la intensitat de la suor coital. El control i l'ordre, al contrari, són infecció i malaltia: debilitat patològica.

Visca per sempre l'Anarquia Sense Ximpleries!

Amunt la raça del gran Bardok!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada